TRENTA DUROS D'IMAGINACIÓ
No acab d'entendre tot aquest rebombori que s'ha armat contra la decisió del govern de Madrid de fer pagar a tothom una taxa --crec que devers trenta duros-- a cada passatger d'un vol que surti d'un aeroport de l'Estat (i que hi arribi?). I no és que no ens ho hagin explicat ben clar a tort i a dret: es tracta, en primer lloc, d'arreplegar doblers suficients per crear un cos de seguretat per als mateixos aeroports. No s'ha d'anar de berbes amb això.
En segon lloc, amb una lògica abassegadora --literalment abassegadora-- diuen que no és just que tots paguem amb els imposts el que només fan servir alguns. És a dir, que es tracta que paguin la despesa corresponent els que la generen: per què cal un cos de seguretat als aeroports? És evident que cal aquesta seguretat perquè hi ha gent que viatja, i si aquests generen la necessitat, que la paguin. A més, aquesta política és del tot coherent amb el compromís del partit que governa que no pujaria els imposts. I, efectivament, no els pugen. Però ningú no va dir que no els canviarien el nom: ara en diuen taxes i, per començar, només se n'han inventades deu. Des de sempre he sentit dir que la imaginació ha d'ostentar el poder. Total, són trenta duros.
Ironies a part, em preocupa que no hi hagi cap taxa que estigui destinada a mantenir i millorar --sobretot millorar-- el sistema públic d'educació. Però no hem de perdre l'esperança que per als propers pressuposts hi hagi alguna novetat d'aquest estil, encara que ben mirat, aquesta mateixa idea dels aeroports traspassada al sistema educatiu dóna com a resultat la privatització de l'enseyament públic, i d'això ja n'hem sentit campanes. El raonament en aquest cas també és abassegador: que paguin aquells que generen la necessitat. Fosques!
L'únic problema que hi pot haver en aquest raonament pot venir del fet que algú es cregui que aquesta necessitat, la de formar els ciutadans d'aquest, i de qualsevol, país és només una necessitat individual i no de la societat en la qual ha de viure l'individu, ja que aquesta formació és l'única forma de garantir una mínima esperança de futur col.lectiu. Però això és massa profund per discutir-ho aquí. Tot plegat Condorcet i Rousseau ja ho havien dit devers el segle XVIII i, fins i tot, si m'apurau, segur que, molt abans, Plató ja havia fet alguna reflexió en aquest aspecte.
Però, ben al marge de tot això i tocant amb els peus a terra, les necessitats del dia a dia fan bastant probable que el dèficit públic continuï davallant gràcies al retalls en educació, tal com denunciava fa pocs dies el Sindicato de Estudiantes. La denúncia es produïa al mateix temps que l'associació anunciava mobilitzacions --que començaran, si no ho poden arreglar abans, el 15 d'octubre-- contra aquests retalls, que aquest sindicat --d'àmbit estatal, supòs-- considera un <<atac salvatge>> del partit en el Govern contra l'ensenyament públic. Atac quantificable en els efectes que els retalls ja estan començant a produir: augment de la massificació, manca de professorat...
I tot això en un moment en què es tira endavant una reforma de tot el sistema educatiu que, com qualsevol reforma, només pot tenir èxit si s'hi destinen els recursos suficients. Més que suficients, han de ser abundants i generosos. Cal agrair amb esperança que les primeres veus contundents denunciant aquest estat de coses --fora d'alguns dignes comunicats públics d'alguns col.lectius d'ensenyants-- hagin vingut de part dels estudiants. Els altres, els que encara no hem dit res, hauríem de sentir vergonya pròpia i aliena d'escandalitzar-nos pels trenta duros de la taxa de l'aeroport i, al mateix temps, assistir impassibles a l'espectacle de la degradació de l'educació d'aquells que han de protagonitzar el futur, seu i nostre. Per ventura ens deuen fer falta trenta duros de dignitat.
I m'apunt a aquesta confessió pública de vergonya amb aquest escrit, ara que encara puc, ja que el mateix govern que estalvia tant en educació i gasta imaginació per fer doblers per crear nous cossos de polícies, comença a <<reflexionar>> sobre una possible llei de defensa de segons quins drets dels ciutadans, llei que podria fer <<desaconsellable>> la publicació d'un libel com aquest. Ni una cosa ni l'altra no ens faria falta si tots tinguéssim garantit abastar en tota la seva plenitud un dels drets fonamentals que reconeix la Constitució, com ara el dret a l'educació, perquè una persona formada té criteris per discernir el que és del que no és i sap quins són els seus drets i com pot fer que els hi respectin.
Però això, a més de ser perillós i incòmode per a qualsevol govern, és una utopia difícilment abastable, i sembla que és més popular una bona ració de garrot immediat que una inversió a més llarg termini com apostar per la via de garantir l'accés a l'educació igual per a tothom. Aquest és un projecte de futur que sembla que cap govern no està disposat a assumir, ja que els seus fruits van molt més enllà dels menys de quatre anys que sempre falten per a les properes eleccions.
Tan malament ho tenim que, segons puc llegir aquests mateixos dies a les pàgines del suplement setmanal dedicat al futur d'un diari estatal, fins i tot <<Los cerdos españoles sufren estrés>>...
Llorenç Valverde
Autor: Llorenç Valverde
Dept. Matemàtiques i Informàtica
Universitat de les Illes Balears.
Cap dret reservat / No rights reserved