17/09/96

Llorenç Valverde

SORTIR PER LA FINESTRA

SORTIR PER LA FINESTRA

Sempre s'ha dit que de la necessitat se'n ha de fer virtut. Sense voler pontificar sobre això --no fóra cosa que algún filòleg s'enfadàs-- m'escau ara i aquí recordar que la llengua, com a vehicle de comunicació entre humans, s'adapta a les noves necessitats generades per aquesta comunicació amb una rapidesa lloable, encara que no sempre suficient. Els diccionaris oficials mostren de sempre una certa resistència a fer seves paraules que són d'ús comú, és a dir, que han estat incorporades per noves --o velles-- necessitats comunicatives entre els humans que tenen aquesta llengua, sigui la que sigui, com a vehicle de comunicació.

De tota manera sempre hi ha alguna honrosa --i de vegades oportuna--excepció. M'explicaré: alguns dels recents esdeveniments ocorreguts en el meu entorn més immediat, m'han duit a comprovar si hi ha un verb en català per descriure el fet de sortir --més o manco involuntàriament-- per la finestra. Expressió que, com és ben sabut, s'acostuma a emprar en un sentit més aviat figurat. Doncs bé, curiosament, el diccionari de Pompeu Fabra, tot i que inclou la paraula "defenestració" --com "l'acció de tirar algú daltabaix d'una finestra" (sic.)-- no inclou el verb que hi estaria associat de forma natural, és a dir, "defenestrar".

És així que, amb el Pompeu Fabra a la mà, no seria correcte dir --sempre des del punt de vista lingüístic-- una cosa com ara "El President Soler ha estat defenestrat pel seu propi grup parlamentari". Com tampoc hauria estat correcte fa uns mesos dir que "L'executiva estatal del PP defenestra el President Cañellas". En tot cas hauria estat lingüísticament correcte, sempre i quan s'acceptassin les llicències poètiques que fan al cas, dir que qualsevol del dos havia sofert els efectes d'una "defenestració", per part dels que se n'hagin responsabilitzat --en cada cas-- de l'acció. Voldria insistir, en arribar en aquest punt, que sempre estic parlant de la correcció lingüística, no de la política. Ja en tenc a bastament de fer intrusisme en el primer àmbit, com per buscar-me encara més antipaties en el segon.

Però, mireu per on!, la nova versió, la de 1995, del Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, subsana amb escreix aquesta deficiència ja que, a més d'incloure el verb "defenestrar", n'inclou també la seva accepció figurada, la poèticament llicenciosa, és a dir, la d'expulsar (algú) d'un càrrec. Per consegüent ja podríem dir que, per exemple, "el vicerector de planificació econòmica ha estat defenestrat". Lingüísticament aquesta expressió, amb el nou diccionari, ja és correcte, tot i que no vol dir que reflecteixi cap realitat. En particular, no estaria bé que algú és prengués la llibertat de dir que jo he escrit que cap vicerector de la UIB hagi estat defenestrat: eh que no ho he escrit? Ara bé, la llicència de la llicència, sempre ens permet de pensar que una defenestració --en el sentit figurat-- pot ser, a l'ensems, figurada. És a dir que, lògicament, un hom pot ser expulsat d'un càrrec indirectament. Exemples en tenim a balquena. Sense anar més lluny, l'anterior Rector de la UIB, segurament fou defenestrat també en sentit doblement figurat, ja que no va ser directament expulsat del seu càrrec

De tota manera, exemples, el que se'n diu exemples de bon de veres, hem de dir que n'hi de tot tipus i color. I si no que ho demanin a un estudiant --pobre i sofert estudiant-- que no fa gaire dies fóu defenestrat per un professor en un aula de l'edifici Ramón Llull del Campus de la UIB. No us alarmeu, la història potser considerada com a graciosa --ja que, afortunadament, es tractava d'un aula de la planta baixa-- i, a més, aquesta és una història amb clares connotacions acadèmiques, ja que el professor --mogut segurament per un excés de zel diguem-ne didàctico-pedagògic-- va voler mostrar als seus alumnes de Psicopedagogia un cas pràctic d'utilització de tècniques conductistes per tal de corregir comportaments incorrectes. Aquestes tècniques, segons m'han dit, a vegades s'empren en l'educació dels deficients mentals. D'acord amb el relat de testimonis presencials, l'alumne no va fer gaire cas de les enèrgiques indicacions que li feia el professor en el sentit que sortís de l'aula ja que havia de començar la seva classe, adreçada a un grup d'alumnes diferents. Quan el professor va trobar que ja n'hi havia prou d'esperar que l'alumne sortís, va decidir bloquejar físicament amb una cadira la porta de sortida i barrar així el pas a l'alumne. Aquest, tot i que ho va demanar insistentment, no va conseguir que el professor canviàs d'actitud i, per tant, l'alumne es va veure obligat a sortir per una de les finestres de l'aula.

Vet aquí, doncs, un clar exemple de defenestració acadèmico-pedagògica, acció que, gràcies a les noves incorporacions del Diccionari de l'IEC, ja podem descriure com "defenestrar" a seques. Tant de bo. Ara només mancaria que l'anunciada i renovada promesa --per part de l'actual Rector de la UIB-- de la creació de la figura del Defensor de l'Universitari serveixi per garantir que aquestes pràctiques siguin plantejades --en tot cas-- com a situacions virtuals i no reals, com la descrita. Però això, em fa l'efecte, són figues d'un altre paner.

Llorenç Valverde

Catedràtic de la Universitat de les Illes Balears

Autor: Llorenç Valverde
Dept. Matemàtiques i Informàtica
Universitat de les Illes Balears.
Cap dret reservat / No rights reserved