M’ha tocat haver-vos d’escometre avui amb un discurs que faci les funcions de pregó de festes, que no deixa de ser una forma més o manco fina de dir: Au, ja podem partir a fer la bravejada grossa d’enguany! Perquè, no us n’ha de quedar cap dubte, les festes també serveixen per a això, per treure pit i fer creure o mostrar als uns i als altres, a tort i a dret, que tot ha anat com una seda i que encara anirà més bé d’ara endavant. Carrers enramellats, exposicions, oficis religiosos, ritus ancestrals, fires, revetlles i música…, tot es conjumina amb l’objectiu de quedar bé i, si escau –que sempre escau–, fer enveja als de fora poble.

Però res d’això que he dit no distingiria Felanitx –i aquestes festes que avui encetam– de qualsevol poble o ciutat de la nostra terra. Per consegüent, és claríssim que falta algun detall important a aquesta descripció, ja que els felanitxers sabem del cert que no som com els altres. Ara que s’ha posat tan de moda dir allò de "ni millors, ni pitjors, diferents", n’hi pot haver que creguin que aquesta cançoneta també va per nosaltres. Doncs no, ni de prop fer-hi: em sap greu –és un dir– per aquells que no siguin d’aquí, però és ben sabut que som molt millors, i d’un bon tros! I aquesta és una de les formes més genuïnes de ser felanitxer. És la prova de foc: si trobau algú que digui que és felanitxer sense bravejar, desconfiau-ne. Per ventura és de Felanitx, però no importa que us ho digui, a tot estirar deu ser un felanitxer sobrevingut. Els felanitxers naturals i els esfèrics no sabem dissimular-ho, ni volem fer-ho.

Us ho contaré amb un pas que va esdevenir ara fa un parell de mesos. Un horabaixa passejava pel campus de la Universitat a la carretera que va de Ciutat a Valldemossa, amb altres col·legues, gaudint d’aquest sol hivernenc tan bo de per aquí, quan vàrem veure, amb una certa sorpresa, que davall un garrover hi havia quatre embuts i barrals de plàstic, disposats de forma que pareixia una rudimentària estació meteorològica. Ens hi vàrem acostar encuriosits per veure de què es tractava, i encara no havíem acabat d’arribar prop del garrover, vàrem sentir una frenada d’un cotxe i vàrem veure que corria cap a nosaltres un guàrdia de seguretat que s’aguantava amb la mà dreta la pistola que duia penjada a la corretja. Quan va ser a tres o quatre passes, ens va demanar –en castellà, naturalment–: Ustedes son arqueólogos? Ja us podeu imaginar que de les moltes escomeses que podíem esperar, aquesta no era entre les cent primeres. Però, sorprès i tot, a mi em va faltar temps per contestar amb l’única cosa que tenc per segura i immutable: "No, mestre: jo som felanitxer!" Ho vaig dir amb aplom i seguretat, amb tota la convicció del món. El guàrdia degué copsar alguna d’aquestes coses perquè va girar coa i se’n va anar per allà on havia vingut, després de dir un Ah, bueno… que deixava les coses al seu lloc.

Tanmateix us he de dir que, encara que sigui felanitxer per dret de naixença, ho som sobretot perquè vull ser-ho. La meva forma de parlar, i aquesta és una altra manera de bravejar que tenim els felanitxers, em delata, i contra això no han pogut fer-hi res anys i panys de viure enfora d’aquests carrers que varen ser testimoni dels meus primers anys de vida i en els quals varen tenir lloc les meves primeres experiències, els meus primers aprenentatges, els bons, els que et marquen per sempre. No passeu pena, no faré un sermó en què us xerri d’un temps d’infantesa perdut, ple de nostàlgia més o manco tendra o entendridora. No va per aquí el meu discurs, però m’haureu de permetre fer una petita referència al món de la meva infantesa, la d’un fill d’immigrants murcians, que va néixer al molí d’en Ploris –els meus pares encara hi viuen– darrera el convent, entre el puig Verd i sa Mola.

En aquell temps, la casa estava enrevoltada d'ametllers. A l'estiu, de tant en tant, fèiem miloques que no arribaven a volar mai. Les fèiem amb fil de sobrassada –havia sobrat a les darreres matances–, paper i cola casolana feta de pasteta de farina o de la resina dels ametllers. També ens havien ensenyat –no me’n record qui– a foradar amb una tatxa la base de dos pots de llauna –de llet condensada–, i amb el mateix fil que no havia servit per fer volar les miloques, ben tibant, muntàvem rudimentaris telèfons sense piles, tot i que amb fils. Darrera la casa, entre un nisprer i un canyar, hi havia un banc de fuster vell i podrit que descansava davall l’ombra d’una parra. En venir Sant Agustí i les verbenes, amb els nostres jocs imitàvem l’escenari del Parc de sa Torre i, amb capses de sabates i flautes fetes de canya, fèiem la nostra verbena, a les tres de l’horabaixa, tapats del sol amb la parra i trossos de roba que fèiem servir de cortines.

Així, a poc a poc, vaig aprendre a xerrar com xerr ara. Aquí, just per aquí, en els jocs d’infantesa, va començar tota la resta. De vegades he contat que aquest aprenentatge no va ser sempre un camí de roses. Record en particular una ocasió en què tenia mal de queixal i que vaig dir ´em fa mal sa molaª. Vaig entendre tot d’una que alguna cosa no anava bé quan algú dels que m’escoltaven, amb aquesta ironia felanitxera tan característica, i també bravejadora, va dir: "tota?". Vaig aprendre així, cop en sec, que els felanitxers no en deixen passar ni una i que, si no vas orelles dretes i ulls ben espolsats, ben aviat t’han escorxat de viu en viu. Però us contava aquestes coses per deixar clara la meva convicció que la llengua és l’instrument més potent que tenim els éssers humans al nostre abast. La llengua dirigeix els nostres esforços per donar forma i coherència al món, ja que ens diu no sols els noms de les coses, sinó, cosa que és més important, quines coses poden tenir nom. I jo vaig decidir ben aviat i amb fermesa, amb tota la fermesa d’un infant que ho vol saber tot, que aprendria els noms de les coses en la nostra llengua, felanitxera, mallorquina, catalana. Així ho he continuat fent de llavors ençà, hagi estat on hagi estat, hagi fet el que hagi fet.

Però estam de festes i, per consegüent, de bravejada. I per bravejada grossa tenim els Cavallets. Com a bon felanitxer, en escoltar la música que els acompanya, no puc evitar que se’m posi la pell de gallina, segurament per l’associació que tenc feta des de ben petit entre aquesta música i la festa. Per sort per a la tradició, no he estat mai ni cavallet ni dama, ja que som molt esburbat. Però sí que he estat dimoni substitut, tot i que n’hi ha que diuen, una vegada reconeguts els meus mèrits per fer de dimoni titular, que hauria anat més bé que hagués fet de caparrot, ja que per a aquesta tasca no he de menester cap casta d’afegitó. Els Cavallets justifiquen de sobres per ells mateixos venir a Felanitx per festes, i serà molt difícil, atesa la seva singularitat, que res s’hi pugui acostar en bellesa i significació. D’altra banda, avui per primera vegada en unes festes de Sant Agustí veurem com s’aixequen castells humans en aquesta plaça de Santa Margalida. N’hi ha hagut que han criticat agrament l’oportunitat d’aquesta exhibició, ja que diuen que ens és aliena. No seré jo qui digui el contrari, i tot i que els meus sentiments en veure una d’aquestes torres humanes no tenen res a veure amb les sensacions associades als Cavallets, sí que admir llargament els requisits indispensables per construir-los, que no són d’altres que l’esperit de cooperació entre humans i la confiança entre ells, necessària per enlairar-se ben amunt. Virtuts que hauríem d’aprendre a cultivar molt més del que acostumem a fer ara com ara. D’altra banda, per més que m’hi he fixat, no som capaç de veure virtuts –ni semblants ni d’altra casta– en d’altres manifestacions de festa que també ens són alienes.

Durant molts d’anys hem bravejat de verbenes, tant que no crec que pugui dir res que no sigui més que sabut. Tampoc ho paga dir, encara que sigui de passada, que ja no tenen la lluentor que tenien un temps i, si en voleu més, us diré que d’això també en podem bravejar, ja que les verbenes han estat un exemple i un model copiat una vegada i una altra, fins i tot nosaltres mateixos l’hem copiat de tant que ens va arribar a agradar. Bravejàvem de valent de veure que, de tanta gent que hi venia, Felanitx tornava molt petit. Les barquetes, els cotxets, el pot de les salsitxes..., formaven part important de l’ambient de festa. Tot i que jo els vaig conèixer de retruc, tenc un record especial per dues peces singulars d’aquest ambient. Xerr del conill de rata i de l’home del capell. Tomar, amb pilotades, el capell de copa ben llargarut que aquell homenot duia calat fins a les celles era una aspiració que permetia bravejar de valent als pocs que ho arribaven a aconseguir. De fet, n’hi havia –una mica gorans, això sí– que s’estimaven més tomar l’home i el capell, tot a la vegada, que només el capell tot sol. Pel que hem pogut veure, aquesta és una tradició que tenim ben arrelada els felanitxers, i l’any passat, quan tot just les festes havien acabat, n’hi va haver que varen confondre un poc de gomina amb un d’aquests capells. Tan grossa va anar la cosa que el Felanitx, testimoni de tantes i tantes bravejades felanitxeres, va encunyar un nou terme per anomenar els practicants més coneguts d’aquest nou entreteniment: ´matifestantsª. I això ens dóna excusa per a una altra bravejada: Felanitx ha estat el primer, i ara com ara l’únic, lloc de Mallorca i de tot el món on s’ha fet una ´matifestacióª!

Però, ja ho sabeu, el conill de rata i l’home del capell ja són un anacronisme. Com també sabeu que les verbenes passen, les músiques que els varen donar contingut i tot el que les enrevolta passa, però a Felanitx, per sort, queden els programes de festes i els de les verbenes, que deixen constància escrita de cada bravejada. Cada any n’hi ha dos i, de fet, no sé com anomenar-los per distingir-los l’un de l’altre. El que jo en dic de les verbenes està dedicat a una llista d’actes que es fan per les festes i va acompanyat de la felicitació que les empreses felanitxeres volen fer arribar als seus conciutadans amb motiu de les festes. Una felicitació que, tot sovint, amaga una bravejada subliminal. Així, gràcies a aquests programes, podem saber quan han arribat alguns dels elements definidors del progrés i la modernitat a Felanitx. Per exemple, al programa de l’any 44 la publicitat de la ja desapareguda Fonda Santueri només diu que les habitacions estaven totes ventilades. Però l’any següent, així de cop descuit, la publicitat ja diu que hi ha aigua corrent. Quantes coses de la història de Felanitx es poden deduir només d’un estudi detallat d’aquests programes essencialment comercials!

L’altre programa, el de les festes de Sant Agustí, és format per col·laboracions il·lustres i té un caire marcadament molt més intel·lectual, amb notícies d’aquí i d’allà amb les quals estudiosos o escriptors de Felanitx i de fora poble s’esforcen a contribuir d’una forma més fina a la bravejada, aquesta més intel·lectual, d’acord amb les nostres aspiracions i la nostra categoria. Sobretot, aquí és on volia arribar avui. Aquests programes de festes ens expliquen, entre moltes altres coses, la vida i els miracles dels felanitxers que, per un motiu o altre, han estat nomenats fills il·lustres de Felanitx i un quadre amb un retrat dels quals penja de la sala de plens de l’Ajuntament. La llista és tan llarga que ha donat peu a alimentar la creença que els cervells felanitxers són, de llarg, de més bona casta que els altres. Aquesta sí que és una bravejada ben felanitxera! Tant, que en alguns pobles de devora, envejosos, n’hi ha que diuen que, a ca nostra, els més beneits fan rellotges. De fet, en un d’aquests programes de festes hi podem trobar una cançoneta popular que diu:

És clar que si tot fos cosa només d'una cançó i d'un monòlit, no pagaria la pena de parlar-ne, però és que, a més a més, hi ha forts indicis que aquesta profecia, com moltes de les que varen fer Nostradamus i mestre Pere Esperança, està en el veritable camí de realitzar-se. Aquestes senyes més que serioses vénen de part del fet que alguns pobles en concret malden –segurament sense ser-ne del tot conscients– per avançar-se al destí anunciat per aquesta cançoneta i han vingut cap a Felanitx, esper i crec que amb la sana i lloable intenció de donar satisfacció com més aviat a la profecia.

De vegades he fet altres comentaris escèptics sobre aquesta bravejada felanitxera, però avui escau fer-hi una escomesa més seriosa. Crec que el reconeixement de molts dels fills il·lustres de Felanitx és un exemple que hem donat i hem de continuar donant a la resta d’illencs, perquè cada vegada que som capaços de reconèixer que un dels nostres ha fet una cosa ben feta, reivindicam la nostra malmesa autoestima i, de retruc, la nostra dignitat i identitat nacional, reivindicacions molt necessàries en uns temps com aquests en què ens ha tocat viure, en què el poc territori que no hem degradat l’hem venut com una mercaderia qualsevol.

Demà passat la Sala rebrà un d’aquests retrats amb la imatge de Nadal Batle i Nicolau, felanitxer il·lustre entre els il·lustres, que ens va deixar sobtadament, com tots sabeu, el passat mes de desembre. No podia ni volia deixar passar una ocasió com aquesta per retre un sentit homenatge d’admiració i respecte envers el professor, amic i col·lega que ha estat en Nadal Batle. Amic dels seus amics per damunt de qualsevol altra cosa, en Nadal em va honorar amb la seva amistat i consideració a partir del fet simple, però profund, del nostre origen felanitxer. La tasca d’en Nadal en la reconstrucció de la nostra identitat col·lectiva és un exemple a seguir per tots nosaltres, felanitxers o no. Que la seva imatge a la Sala recordi a tothom, i especialment a aquells que ens representen, les seves obligacions en la construcció d’aquesta identitat que, des de sempre, ha estat fonamentada en l’orgull de tenir sentit d’un mateix, privilegi que caracteritza l’espècie humana i que arrenca en la nissaga de cadascú, sigui quina sigui aquesta. Permeteu-me que us digui que avui, quan les tecnologies de tota casta han fet el món més petit que mai, només tenen futur aquelles comunitats que tenen sentit d’elles mateixes, que saben qui són, d’on vénen i cap on van. En Nadal Batle i Nicolau era ben conscient de la importància que tenia en la construcció d’aquesta identitat una universitat que fos nostra i nostrada i, a la vegada, competent, moderna i amb voluntat de projecció.

He deixat per al final d’aquest sermó, que ja s’acosta, esmentar una altra forma de bravejar com és anar contracorrent. Enguany, que hem sabut que llegir fa tornar guapos i que, a més, sembla que algú del Govern Balear s’ha temut –a la fi– que llegir diverteix i ens ho fa saber amb anuncis de colors, els líders polítics de Felanitx han decidit que havíem de dur el contrari també en això, i han trobat que no hi havia raons a bastament per haver de començar a construir una biblioteca, tot i que hi ha doblers. Tanmateix, és sabut que aquesta situació no pot durar gaire, ja que, segons m’han contat, un d’aquests mateixos líders que va rebutjar la proposta de fer la biblioteca va anunciar que, en cas que la Sala no aprovàs urbanitzar una determinada cala del terme municipal, esdevindrien tot un caramull de catàstrofes apocalíptiques per als felanitxers. Una d’aquestes feia referència al fet que el desgavell econòmic seria tal que els felanitxers ja no podrien enviar els fills a la universitat.

Doncs bé, mirau a quina hora i en quina ocasió us ho dic, si aquesta desgràcia ens caigués damunt –Déu no ho vulgui–, no heu de passar gens d’ànsia ni una mica. Si els joves felanitxers no poden anar a la universitat, la universitat vindrà a Felanitx! Podem estar ben tranquils, doncs, i almanco per aquest cantó continuar protegint les poques coses que ens queden per protegir, ja que fa estona que hem hagut de deixar de bravejar d’un dels luxes que teníem fins fa poc, com eren les aigües clares i netes del Port. S’Algar és l’únic indret que ens queda als indígenes que no tenim barca i que tenim por només de dues coses: que ens caigui el cel damunt i que qualsevol especulador de pa amb fonteta ens tregui defora com ens han anat traient de tants altres llocs que eren –i són– ben nostres. D’aquesta també n’hauríem de poder tornar a bravejar, no tant per nosaltres com pels que ens vénen darrera i que, a poc a poc, anam deixant sense referents que els permetin bravejar de felanitxers.

Per consegüent, com que estic segur que la biblioteca està a punt d’arribar, aprofit avui aquest balcó trona per brindar públicament a les autoritats i/o representants que pertoquin uns versos per al dia de la inauguració que he adaptat d’uns que estan reproduïts al programa de Festes de Sant Agustí de l’any 1958. Don Mateu Obrador, Concarrí, va fer aquestes gloses per llegir a la inauguració d’un teatre a Felanitx, al carrer de l’Aigua, el dia 29 d’octubre de 1882. Pel que diu don Mateu, sembla que el teatre –temple de saber i de cultura per excel·lència– havia estat molt desitjat. Avui, més de cent anys després, podem prendre mostra dels avantpassats felanitxers i reciclar els seus versos de cara a la tan necessària i desitjada biblioteca. Les gloses que oferesc a qui pertoquin, amb l’esperança i el desig que no ens donin ni temps ni excuses per haver-ne de fer de noves, diuen així:

De tota manera, tot i que qualsevol temps és bo per llegir, aquests deu dies que vénen són, ja ho he dit, per bravejar, i si queda temps, entre bravejada i bravejada, divertir-nos, que també són per això les festes. D’aquí a dues vegades tres dies, la Quica ressuscitarà per recordar-nos que la festa –més enllà d’anar a fer voltes ben mudats pel Parque– també és disbauxa, transgressió, imaginació i, sobretot, alegria i evasió col·lectiva. Una vegada l’any és ben necessària.

Molts d’anys i bones festes a tothom.